Aquest matí he anat a nedar una estona, intentant aprofitar el temps lliure que tinc pels matins. Una de les coses més divertides d'anar a la piscina és coincidir amb els grups de nens petits que fan cursets de natació. Jo no puc evitar quedar-me embadalida mirant-me'ls. Estan tots mig nerviosos, atemorits i morts de fred. Alguns es nota que s'ho passen bé i d'altres, en canvi, que es veu d'una hora lluny que passen una mala estona. Els observo i puc reconèixer fàcilment les mateixes impressions que em provocava anar a la piscina quan era petita. Però avui he presenciat una situació que m'ha cridat especialmet l'atenció. De fons, he sentit: "Vinga, Laia, tira't a la piscina... Tira't-hi, no et passarà res..." I he vist una nena d'uns quatre o cinc anys que no gosava tirar-se a l'aigua. Ho intentava però la por la paralitzava. El temps s'ha suspès en aquest moment d'indecisió i jo m'he solidaritzat amb el patiment de la petita Laia. Finalmet ha donat el salt. La monitora l'ha arrossegat un parell de metres amb un estri especial que els agafa per la nuca i la nena ha pujat somrient. Jo he continuat nedant, més alleugerida després de la tensió.
No sempre és fàcil tirar-se a la piscina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario