En construcció

Durant aquest llarg temps d'absència, sou molts els que us heu interessat per l'estat d'abandonament del meu bloc. I us he de dir que aquesta preocupació que m'heu transmès m'ha afalagat, de veritat. Moltes gràcies. No m'imaginava que serieu tants els que el trobarieu a faltar. Tanmateix, he d'admetre altra vegada que últimament he estat concentrada en altres qüestions i no li he pogut dedicar el temps que requereix. Això no vol dir que no hi hagi pensat, en ell i en tots aquells que m'heu anat reclamant la seva actualització.

Aquest proper mes de desembre ja tinc previsió de molta feina, així que encara que m'ho proposés no em seria fàcil aconseguir un bon ritme d'actualització. Per tant, us informo que la meva intenció és reempendre'l al gener. M'agradaria mantenir-lo i no vull deixar predre el plaer d'escriure-hi i la satisfacció de saber que sou uns quants que el seguiu.

Fins aviat!

Rentrée

Després de gairebé 2 mesos d'absència, m'estreno al bloc altra vegada. M'he pres al peu de la lletra això de les vacances i he tingut el cap ben distret durant aquest temps. De fet, només he tingut vacances reals durant 3 setmanes però he de dir que he intentat aprofitar-les al màxim. Pròximament us faré 5 cèntims del viatge a Cuba que he fet durant aquest temps i aprofitaré per adjuntar-hi algunes fotos. Tota una aventura...

Benvinguts...! (si és que encara queda algú que llegeix aquest bloc tan irregular...)

Sabater

Avui he anat al sabater a portar-li un parell de sandalies. Les pobres van quedar bastant perjudicades l'estiu passat però no les volia llençar. La veritat és que m'agraden i he pensat que potser amb uns quants retocs encara aguantarien. Volia que caminessin una mica més encara... I he de confessar, sóc una mica especial per les sabates.

M'agrada observar les sabates velles d'altra gent apilades i esperant a ser arreglades. Ara, donant un cop d'ull al petit taller, només he vist calçat de gent gran als prestatges. No crec que tingui molta gent jove entre la seva clientela.

El sabater, molt professional, les ha inspeccionat i m'ha dit que les arreglaria i que encara les podria portar una temporada més. També m'ha fet una aproximació del pressupost i segurament la reparació em costarà el mateix que un parell de sabates noves. Tanmateix, he sortit satisfeta, pensant que reaprofitaria les meves sandalies. I, impregnada d'aquella olor de pega tan característica que hi fa sempre, he experimentat la satisfacció del reclicatge.

L'ascensor

L'ascensor de l'edifici on visc porta temps espatllat. I, la veritat, és que es troba molt a faltar. Fa unes setmanes que han estat intentant reanimar-lo però es veu que és molt vell i no hi ha res a fer. A l'estiu el canviaran i els veïns ens quedarem dos mesos sense el seu preuat servei.

Fins que arribi aquest moment, però, els tècnics han aconseguit una sol.lució provisional. Ara, l'ascensor arriba només fins el 4t pis, i no sempre. Jo visc al cinquè així que el seu bon funcionament em fa la vida una mica més fàcil. A vegades (massa sovint) és queda a mig camí entre el tercer i el quart pis i no queda més remei que tornar a baixar, repetir el procediment i creuar els dits. Quan passa això, si tinc temps torno a provar sort i si vaig amb presses prefereixo pujar a peu i no arriscar-me. Crec que les meves cames comencen a notar l'efecte del mal funcionament.

L'anècdota quedaria aquí si no fos perquè aquesta última setmana els veïns han començat a deixar queixes i comentaris anònims a la nota informativa que hi havia penjada. El president ha respost, immediatament, demanant comprensió i paciència per part de la comunitat. La veritat és que queda clar que s'ha treballat per resoldre el problema. La prova és que aviat el canviaran. Però a l'espera de la propera reunió d'escala (a la qual no hi aniré perquè no en sóc propietària), els veïns van aprofitant l'anonimat del paper blanc per dir-hi la seva. El diàleg està obert, potser demà hi escriuré.

Primavera?

Quan sortirà el Sol? Quan arribarà el bon temps? Estic enganxada a la pàgina del meteocat i a la previsió meteorològica. No estic acostumada a tants núvols i tanta pluja i tinc ganes de sentir la primavera. Es deu aquest temps al canvi climàtic? No anem bé..

Encants

Aquest dissabte passat vaig anar al Mercat dels Encants, a Glòries. No va ser res excepcional perquè la veritat és que hi vaig de tant en tant. Està a prop de casa i amb un passeig ja hi sóc. És un lloc que m'agrada i que no em deixa de sorprendre mai. De petita ja hi anava amb la meva mare (gran aficionada a trobar gangues i antiguitats) i ara que sóc més gran no he perdut el costum d'apropar-m'hi periòdicament. Fa poc es comentava que el volien traslladar d'ubicació però, veient que no ho han fet encara, espero que hagin desestimat la iniciativa.
Per aquells que no hàgiu anat mai, heu de saber que aquest és un mercat força peculiar i difícil de catalogar. No només es vènen coses antigues o de segona mà, sinó que també hi ha força parades amb articles nous (partides sobrants a preus irrisòris), botigues de mobles, d'electrodomèstics, ferreteries, joieries... Però el millor d'aquest mercat és l'inesperat efecte sopresa. Encara que hi ha moltes botigues fixes, a la gran esplanada del mig hi ha les parades ambulants on els venedors busquen donar sortida als objectes més sorprenents i inesperats (articles d'altres temporades, trastos antics, roba amb tares...). M'encanta anar i no saber mai què em trobaré. Si vaig a buscar una cremallera, torno amb una cafetera i si vull comprar pintura, acabo comprant quatre pulseres. Com a la vida, als Encants triomfa qui troba i no qui busca... com si això fos tan fàcil.

Fados

Ahir per la nit vaig anar al CCCB en ocasió d'un recital de fados poc convencional, dins de la programació de la setmana de la poesia a Barcelona. Mai no he estat gaire aficionada a aquest gènere musical, però em vaig deixar portar per la proposta i he de confessar que el concert em va atrapar.

La cantant, Névoa (Núria Piferrer), fusiona les melodies tradicionals del fado de Lisboa amb textos de poetes catalans. A priori, no hagués apostat gaire per la barreja, però he de dir que la combinació entre la música melangiosa del fado i poemes que podia entendre, i fins i tot reconéixer, em va emocionar. La veu de Névoa, dolça i nostàlgica, arrodonia l'emoció que desprenien les lletres. Tot plegat, una experiència molt recomanable i que em va fer apreciar la força d'aquest gènere tan trist i que tan bé expressa els estats més dissortats.

Algunes imatges de Nàpols

La Vespa

Paredes al carrer

Capella

Peix a peu de carrer

Una altra capella

Verdures

Caòtica Napoli

La setmana passada, aprofitant el pont de maig, vam anar a Nàpols. Va ser una visita de pocs dies però suficient, crec, per captar l'essència i la autenticitat d'aquesta ciutat caòtica, decadent, cridanera i mediterrània.

Em va agradar passejar pels mercats del carrer, entre parades de roba i de peix que convivien l'una al costat de l'altra, sense ordre ni miraments. I topar-me a cada pas amb esglèsies i imatges de sants al carrer. I veure la roba estesa, no només a balcons i finestres, també a peu de carrer. I degustar la pizza, boníssima, preparada amb el gust de la senzillesa i els bons ingredients. I sorprendre'm amb els motoristes sense casc, esbojarrats, que esquivaven cotxes i peatons sense deixar de fer sonar el clàxon. I comprovar la insistència dels venedors ambulants tan poc fiables. I contemplar el Vesuvi, al fons, i sentir la seva mejestuositat.

Força vegades he llegit o he sentit que Nàpols no és una ciutat bonica, que no val la pena visitar-la perquè no és prou interessant, perquè està plena d'escombraries. Nàpols, ha de resoldre el problema de l'acumulació de brossa, es veitat. Però això no treu que un s'hagi de predre el caràcter i la intensitat d'un lloc tan especial.

Per completar l'escapada, i cosa bastant indispensable, vam visitar Pompeia. Impressionant passejar per carrers fantasmagòrics de més de 2000 anys, entre cases particulars, termes, temples i mercats perfectament conservats gràcies a l'efecte de l'erupció del Vesuvi. Simplement increïble. Llàstima de la riuada de turistes amb la que vam haver de compartir la visita. Res no és perfecte. Nàpols tampoc. Però crec que aquí està la gràcia, precisament.

Sant Jordi

Ahir, afortunadament, l'horari de la feina em va permetre viure l'ambient de Sant Jordi. Pel matí, vaig estar passejant pel centre entremig de paradetes de roses i de llibres, i gaudint d'un temps excel.lent, cent per cent primaveral. El dia va estar a l'alçada de la celebració, sense un núvol al cel blau i brillant.

M'agrada el dia de Sant Jordi i m'agrada aquest ritual. Molta gent no s'apropa al centre perquè temen l'agromeració. I ho entenc. Però he d'admetre que a mi no em molesta i crec que, en el fons, forma part de l'encant. No m'estranya que la majoria s'apropi a viure aquesta festa tan especial i tant d'aquí. A les parades, sempre els llibres de la temporada, els que estan en promoció (hi trobo a faltar més varietat) i les roses cada any més cares i de més colors. Però crec que, podent disposar d'algun moment lliure, no podria renunciar a treure-hi el cap i reviure la festa.

I vaig tenir rosa, que és important.

Plou i fa Sol, les bruixes es pentinen

Avui el cel apuntava ja primavera. Anant en moto cap a la feina, unes gotes de pluja queien sobre el casc mentre el sol brillava en un cel d'un blau esplèndid esquitxat per núvols variats (tot un espectacle: alguns blancs, radiants, i d'altres grisos i amenaçadors). I les gotes continuaven caient, tímides. Però no ha arribat a ploure. Era com si el cel no s'acabés d'aclarir i estigués fent proves.

I m'ha donat la sensació que avui també tots anàvem una mica perduts, desorientats. I no només pel temps variable, potser el canvi d'hora també ens ha influenciat bastant. Jo sempre experimento una alegria especial quan canviem a l'horari d'estiu. La llum ens alimenta per fora i per dins i crec que tots hi sortim guanyant deixant enrera la foscor de l'hivern.

Fa dies que no escric, potser jo també estic notant els canvis d'estació i m'he d'acabar d'ajustar. Tot un plaer adapartar-se al bon temps, encara que s'hagi de passar per reajustaments primaverals.

De vacances

Tinc el bloc abandonat i el cap de vacances. La feina m'ha tingut bastant distreta després de la victòria del Rodolfo i, a part, la meva atenció ha estat focalitzada en la en alguns canvis que m'esperen a la tornada de Setmana Santa.

Avui és el meu primer dia de vacances i noto com el canvi de rutina m'afecta de manera considerable. No és un sentiment negatiu. És més aviat la conseqüència directa de la desacceleració que, a la vegada, afavoreix el balanç i el replantejament de tot plegat. Tot i que sona molt transcendental, no ho és pas. Amb això vull dir que el temps lliure és ara molt oportú i arriba a temps per ajudar-me a oxigenar cos i ment.

Aquest proper dijous deixaré la ciutat enrera, direcció al País Basc, per passar uns dies de vacances amb uns quants amics. Tinc ganes de fer carretera amb bona companyia i sentir-me en moviment. La qüestió és avançar i deixar que el camí em sorprengui.

Baila el Chiki chiki!

Demà me'n vaig a Madrid amb aquest guapo cantant, Rodolfo Chikilicuatre, i les seves ballarines (a part de la resta del equip, és clar). Dissabte hi ha una gala de presentació dels candidats a Eurovisió i Rodolfo, de moment, ja compta amb molts seguidors. Sorprenentment, no és la primera vegada que em sorgeixen propostes surrealistes vinculades a Eurovisió al llarg de la meva vida professional... Fa uns anys vaig haver d'organitzar una Festa a Berlin per aconseguir el màxim de vots d'espanyols residents a aquesta ciutat d'Alemanya.

Aquesta vegada em quedo més a prop, a Madrid, per acompanyar a Rodolfo i les seves ballarines durants els assaigs i la gala a TVE que s'emetrà dissabte. El més estimulant de l'experiència és el joc establert entre realitat i ficció. Els actors que interpreten el grup candidat no podran deixar d'interpretar els seus personatges en tots els actes organitzats (assaigs, rodes de premsa, entrevistes, dinars...). Hi ha molta gent que no veu amb bons ulls que s'accepti la candidatura d'un "farsant", com ells l'anomenen. Jo crec, precisament, que aquí està la gràcia i s'ha de saber interpretar el joc. Aquest tipus de festivals s'han de prendre amb sentit de l'humor i en Rodolfo en té bastant. L'experiència promet.

Jugamón al terrat

Aquest noi que porta la càmara és en Marc, un amic. I l'altre dia, després de veure la fotografia del terrat al bloc, em va trucar per preguntar si veia possible fer-hi una gravació. Ell treballa al programa "Jugamón" (TV3) i em va comentar que buscaven una localització per gravar nens petits jugant. Jo no he vist mai "Jugamón" a la tele encara, però m'han dit que es tracta d'un programa educatiu on nens de diferents cultures ensenyen un joc a d'altres nens. Com jo sóc llogatera del pis on visc i no ho podia decidir, vaig posar en contacte una persona de producció del programa amb la presidenta de l'escala. Després d'aclarir certs dubtes i fer els tràmits pertinents, sembla ser que finalment s'han posat d'acord i vindran a gravar al terrat el diumenge pel matí. De fet, a l'ascensor de l'escala ja han penjat un cartell per avisar als veïns que deixin les cordes del terrat lliures de cara a la gravació. Aquest matí somreia llegint el cartell i pensant en una nova utilitat del bloc que mai no hauria imaginat.

Terrat

Avui he pujat al terrat a estendre la roba. Al bloc on visc hi ha un pati comunitari on els veïns hi estenem. A dalt no hi puja gairebé ningú, em sembla. Però ara que fa bon temps, la roba s'eixuga més ràpidament aquí. I l'olor de la roba neta, també és diferent. He pujat amb la càmara i he fet una foto abans d'estendre la última samarreta que hagués tapat la vista de la Sagrada Família.

Memòria

Aquesta nit anava en moto i el llum vermell d'un semàfor m'ha fet aturar. Esperant el canvi a verd, m'ha cridat l'atenció una parelleta que discutia al carrer. Immediatament he reconegut la cara del noi. Anava al mateix institut que jo. No vam anar junts a classe però el coneixia de veure'l passar pels passadissos i de sentir-ne parlar. Mai no hi vaig parlar. Però de sobte m'ha vingut al cap el seu nom complet i la seva cara adolescent. Curiós. A vegades em costa recordar el nom d'algun company de feina amb qui hi tinc tracte i en canvi aquest nom ha aparegut de manera fulminant.

Després de la trobada fugaç, i camí cap a casa, pensava en la quantitat d'informació que tenim emmagatzemada i de la qual no en som conscients. Mai no hagués imaginat que recordava el nom d'aquest noi o, si més no, que podria recuperar-lo amb tanta facilitat. La memòria és quelcom bastant incontrolable. A vegades em vénen al cap episodis que preferiria haver oblidat i en canvi no aconsegueixo evocar imatges i detalls que m'agradaria recuperar.

A vegades, sense que hi hagi cap connexió aparent, revisc imatges de quan era petita. Són sobretot llocs que van ser quotidians durants els primers anys i que fa temps que van quedar enrera. Aquest fet sempre em sorprèn perquè és bastant misteriós que la memoria em traslladi a aquests escenaris de manera tan irracional. De totes maneres, no em molesta que passi. Últimament, i suposo que és un senyal inequívoc que em faig gran, estic descobrint els efectes de la nostalgia. Suposo que conforme passen els anys, més present es fa.

El que està clar és que la memoria no es regeix per la pròpia voluntat i de manera aleatòria em fa reviure el que vol. Qui pogués triar. O potser la gràcia està, precisament, en aquest joc imprevisible.

De pel.lícula...

A continuació, una breu història real explicada de manera telegràfica. El més important són els fets, així que m'estalviaré les floritures. Es tracta d'una història basada en fets reals, insisteixo, i de la qual en sóc testimoni i no la protagonista, per suposat.

Una noia s'asseu a la butaca del cinema i, mirant un noi bastant guapo que està dret buscant seient, diu: Quin noi més guapo. On es fiquen els nois com aquest? Jo no els veig enlloc (o algo similar...)

La seva acompanyant la mira i li dedica un somriure de complicitat. S'apaguen els llums de la sala. Comença la pel.lícula. S'acaba la projecció i tothom surt de la sala. La noia surt riallera de la sala perquè el noi guapo li ha dedicat una mirada profunda, d'aquelles que duren més de l'habitual. Surten del cinema. Ella i les seves dues acompanyants caminen carrer avall fins la moto de la protagonista. El noi de la mirada penetrant es va girant intentant coincidir una vegada i una altra. Ella es comença a entusiasmar amb la insistència del noi que, tot i que es va allunyant, no deixa de buscar-la amb la mirada. Les dues acompanyants de la noia se'n van. Decideixen deixar-la sola perquè agafi la moto tranquila i així deixar via lliure en cas que sorgeixi qualsevol proposta (hipòtesis bastant pel.liculera d'altra banda...)

Ella es queda sola i la veu del noi la sorprèn per proposar-li anar a fer un cafè. Ella accepta encantada.

El que ve a continuació ja us ho podeu imaginar (o no) però altra vegada supera qualsevol història de ficció. M'agrada saber que a la vida real també passen aquestes coses.

Thanks God it's Friday

Com diu el títol d'aquesta cançó disco (i de la pel.lícula), avui jo també dic: "Gràcies a Déu ja és divendres". Aquesta setmana, la veritat, és que m'ha passat volant. Però ha estat intensa i no he tingut molt temps per reposar. Per sort, ja comença el cap de setmana...

Sempre m'han agradat els divendres, més que els dies del cap de setmana, fins i tot. I no ho dic per ara, que la majoria de divendres no treballo. Tot un privilegi, en sóc conscient. Però desde sempre els divendres he experimentat una emoció especial. Recordo que de petita, a l'escola, els divendres per la tarda eren els dies de "plàstica i dibuix" i m'ho passava tan bé, i l'ambient a classe era tan diferent al de la resta de la setmana. Ho recordo perfectament. Estàvem tots mig revolucionats. Puc reviure aquella sensació ara mateix.

I és que crec que els divendres són especials perquè amaguen expectatives i, en el fons, la promesa que el millor de la setmana està per començar. Diuen que la felicitat s'amaga sempre en l'espera d'un estat millor. Doncs jo els divendres experimento aquesta extranya emoció que em transporta a les classes de dibuix de quan era petita.

Cinema

Darrerament sento dir bastant que l'experiència d'anar al cinema, tal com la concebem actualment, desapareixerà en poc temps. És evident que fa temps que s'està produint un canvi d'hàbits i que Internet i la tele estan traient protagonisme a la gran pantalla. Crec que és una llàstima i és un fet que m'entristeix. Sé que hem d'estar oberts a les noves tecnologies però no m'agradaria que això fes desaparèixer les sales de tota la vida.
M'agrada anar al cinema. M'agrada entrar a la sala, triar la butaca perfecta (si puc), i esperar que comenci la pel.lícula. M'agrada concentra-me en la història projectada a la pantalla i escoltar el so que envolta la sala. M'agrada el ritual i assaborir-lo en companyia. I si la pel.lícula és bona, l'experiència ja és fantàstica.

Per això m'entristeix pensar que les sales hauran de tancar algun dia perquè cada vegada hi ha més espectadors que prefereixen quedar-se a casa. L'últim dia que vaig anar al cinema no hi vaig poder entrar perquè s'havien exhaurit les entrades de la pel.lícula que havia triat. Em va saber greu quedar-me sense veure-la però, en el fons, em va alegrar veure tanta gent fent cua.

No estic preparada per aquest canvi.

Lluna nova

Avui no veurem la lluna. Estem en fase de lluna nova i la part que veiem desde la Terra no estarà il.luminada pel Sol. I pel que he llegit fa una estona, l'absència de la seva llum comporta unes conseqüències contràries a les de la lluna plena. Es podria dir, així, que la lluna nova fa predominar la nostra racionalitat i per tant, afavoreix la renovació i el canvi.

Aquesta setmana, sense motius aparents, he estat una mica neguitosa. No sé si a causa de les hormones o de la progressiva desaparició de la lluna. Potser de les dues coses. I com no m'agrada gaire aquest estat, espero que la renovació llunar faci el seu efecte i comenci a veure la llum a mida que creix la lluna.

Calçots

Ja és època de calçots i es nota perquè amb ells han arribat també les propostes per organitzar calçotades. I com sol passar en aquestes dates, sembla que tothom es posa d'acord i tinc la bústia del correu plena de calçots per totes bandes. Sempre costa trobar el dia que li vagi bé a tothom i per tant aquesta dificultat es tradueix en un llistat interminable de mails proposant dates. Aquest any encara no n'he menjat però ja tinc 3 calçotades a la vista.

M'encanten els calçots i la salsa que els acompanya, encara més (que per mi és molt semblant al romesco però que pels experts no és exactament el mateix). I m'agrada l'olor a brasa i embrutar-me els dits i tacar-me. Però el que més m'agrada és el ritual, i viure'l i gaudir-lo en companyia. Tinc molt bon record de les calçotades passades i aquest diumenge segurament estreno la temporada. Benvinguts!

Caiguda

Aquest matí he caigut de la moto. Altra vegada. Desde que la tinc, a principis del mes de setembre, he caigut 3 vegades, i sempre han estat relliscades sense gaire importància a causa del paviment mullat. Sort que no m'he fet mal i que tot ha quedat en un ensurt. Tanmateix, més que el cop o la rascadeta, el meu cos ressent la fragilitat de moure's sense cuirassa protectora. Fins fa poc anava en cotxe amunt i avall i no era del tot conscient del perill que suposava desplaçar-se sobre dues rodes per la ciutat. M'ho prendré com un avís i vigilaré molt més a partir d'ara.

Espero que, tal com diuen, a la tercera vagi la vençuda i que no torni a passar.

Malestar còmic

Ahir un company del programa, tècnic de so, va patir una lesió bastant peculiar durant la gravació. Concretament va tenir una contractura abdominal provocada per un atac de riure. El diagnòstic el va fer el metge del programa, el qual li va dir que no tenia res important però que les molèsties estaven assegurades. El més curiós és que cada vegada que algú li feia un comentari graciós demanava que no el fessin riure, perquè precisament era quan més sentia el mal a l'abdomen. I és que no hi ha res que provoqui més riure que saber que no ho pots fer lliurement. Imagineu-vos al situació. Pobre Isaac.

El moment de la contracció va ser durant l'entrevista d'en Pepe Rubianes que, tal com prova la lesió del nostre company, va tornar a sorprendre'ns amb la seva rapidesa de reacció i el seu estil personal de fer humor. El convidat se'n va anar i dubto que s'assabentés del que va passar. En el fons, suposo que d'haver sabut que no es tractava de res greu, l'hagués afalagat bastant la notícia.

Esperant el bon temps

Sol solet vine'm a veure, vine'm a veure...

Sol solet vine'm a veure que tinc fred.

A la feina, després de dinar, tenim la sort de poder seure al sol una estoneta. Quina sensació més agradable. I és que cada any, per questes alçades, i quan encara tenim bastant hivern per endavant... m'agrada especialment sentir l'escalforeta del sol a la cara. És com si la primavera treiés el cap i avisés que està a punt d'arribar. Ja estic impacient.

Roda punxada

Aquesta nit he somniat que anava en bicicleta, bastant emocionada per cert, i de cop s'ha punxat una de les rodes. Això m'ha fet aturar en sec i parar per arreglar la roda.

Aquest matí he recuperat el somni de manera conscient i l'he pogut reproduir amb tot detall. El somni no deixa de ser anecdòtic però no m'ha costat anar més enllà i veure una clara correspondència amb una sensació que vaig tenir ahir, per la qual vaig notar exactament un desinflament anímic. Res important, però inesperat. En aquestes situacions, m'agrada pensar que si es punxen les rodes és perquè cal aprendre com arreglar-les per continuar endavant.

Per cert, avui faig anys i tinc moltes ganes de pedalar!

Serveto

Aquest petit poble és Serveto, el poble de la meva àvia. Està situat al Pirineu Aragonès, concretament a la Vall de Chistau, un paratge de muntanya força idílic i ple de pobles similars, alguns molt petits com aquest, d'altres més grans. Un bon lloc per perdre's-hi si us agrada la natura i l'aire fresc.

Tot i que la meva àvia se'n va anar de joveneta a buscar-se la vida a Barcelona, sempre explica amb orgull que se sent aragonesa i que enyora les muntayes on es va criar. I és que el lligam de les arrels suposo que es difícil de destensar, per més que passin els anys. Potser, fins i tot, existeix una relació inversament proporcional entre l'edat i la facilitat de recuperar records dels primers anys.

La meva àvia té 95 anys i, gràcies a una recerca feta a Internet per la meva germana, l'altre dia va viure un moment entranyable. Després de buscar possibles descendents de gent del poble a través de la xarxa, la meva àvia va poder parlar amb una dona de 77 anys que viu a Rosario, Argentina, la mare de la qual era nascuda a Serveto com ella. Tenint en compte que Serveto és un poble de quatre cases i que fa uns anys era com una gran família, van estar compartint records i vivències. Algunes agradables i d'altres no tant, sobretot quan sentíem a la meva àvia recordar els comiats de la gent obligada a emigrar i que sabia que no seria fàcil tornar. Nosaltres vam estar escoltant la conversa al seu costat i vam poder compartir la intensitat d'aquesta conversa tan excepcional.

Van quedar que es tornarien a trucar.

Lluna plena

Aquesta nit la lluna fa el ple. I encara que alguns ho dubtin, jo estic convençuda que aquesta fase lunar ens influencia d'una manera especial. Segons el que he llegit, la lluna plena potencia la creativitat i l'emotivitat. I això, com gairebé totes le coses, té tant avantatges com inconvenients. Per una banda, comporta el domini de la nostra part emotiva i això ens ajuda a expressar-nos amb més llibertat. Però, en contra partida, ens sotmet a un estat d'hipersensibilitat que ens fa estar més alterables i agressius. Atenent a aquest efecte i a les possibles conseqüències, en nits com aquesta es recomana evitar discussions i enfrontaments.

Tot i que mai no és bon moment per discutir, si avui us hi trobeu millor mireu la lluna i ho ajorneu.

Vístete despacio que tengo prisa

Aquest matí m'he llevat mig adormida perquè havia d'afanyar-me per portar la moto al taller. Com la volia tenir enllestida per anar a treballar motoritzada, vaig quedar amb el mecànic que la hi portaria aviat. Abans de sortir de casa, he volgut aprofitar al màxim el temps i he omplert una rentadora perquè anés treballant mentre jo era fora. Qüestió d'optimitzar el temps.

Quan he arribat i he obert la porteta circular de la rentadora, ja he notat que alguna cosa no acabava d'anar bé. Faltava l'oloreta de la roba neta que tant m'agrada. M'he oblidat posar-hi el sabó així que he hagut de repetir el procés. He hagut de fer una altra rentadora, aquesta vegada amb sabó!

No querías caldo, dos tazas.

Donar-hi voltes

Avui m'ha tornat a passar. Quan el meu cap barrina massa coses a la vegada em desperto més aviat del que tenia previst. I sense importar que hagi dormit més aviat poc. I el pitjor és que em passa sovint i, sobretot, quan més podria dormirrrrrrr (durant els caps de setmana!...)

Quan experimento aquest extrany fenomen, pel qual sóc incapaç de tornar a conciliar el son, el meu cap comença a donar voltes i més voltes a mil i una coses (de tot; tonteries, preocupacions, assumptes pendents, plans, imatges, records, comentaris...) I aleshores l'agitació mental passa al cos i tota jo començo a donar voltes i més voltes. I és en aquest moment de desesperació quan ho dono tot per perdut i abandono l'esperança de tornar a l'agradable estat hipnòtic i inconscient del son profund. Decideixo saltar del llit i passar a l'acció.

Fora les cabòries. Demà dormiré millor.

Vida

Aquests nadals una amiga ens va comunicar que estava embarassada. Tot i que sospitàvem que no trigaria gaire a ser mare, la notícia va ser una bona sorpresa. A més d'una li van saltar les llàgrimes. A mi no, jo sempre he estat d'emocions més aviat contingudes. Tot i que quan ploro, em quedo descansada...

Ahir ens va dir que la llevadora li va fer sentir el petit cor. I diu que ara, cada vegada que el sent, els ulls se li inunden de llàgrimes. Ha de ser molt màgic portar una vida que batega dins teu. No m'extranya que s'emocioni. No sé si em puc fer a la idea del que se sent però està clar que deu ser difícil explicar-ho amb paraules.

Tenir la clau

Aquest matí he aparcat la moto i quan he tancat el pany del cadenat s'hi ha quedat mitja clau dins. M'he quedat mirant la clau partida amb cara de tonta. Era conscient del que suposava el problema i havia de trobar una solució ràpida per no fer tard a la feina. Al primer moment, però, m'han vingut al cap grúes, mecànics, tallers, serres... de tot.

Aleshores he vist uns nois que portaven el casc al braç i els he exposat el meu problema buscant algun consell. M'han alarmat. M'han dit que la broma em sortiria cara, que havia de buscar un serraller i que m'anés preparant...

Imaginant-me el pitjor, doncs, he començat a buscar un manyà i he entrat a una papereria per preguntar on trobar-ne un. Allà m'han indicat un establiment que estava al costat i a sobre, atenció!, especialitzat en claus de motos. Casualitat providencial. Mai no hauria imaginat l'existència d'un taller amb un servei tan específic i menys que me'l trobés quan més el necessitava. Allà han pogut rescatar el tros de clau partit i me n'han fet una nova. En 10 minuts m'he trobat amb el problema i la solució.

Qui pogués tenir sempre la clau a solucions tan oportunes!

Dia gris

Avui fa un dia gris, gris metàl.lic, trist. Tothom té fred a l'oficina i més que a la temperatura ambiental jo crec que es deu a la llum hivernal que travessa la finestra. També està a punt de ploure però no s'acaba de decidir. És un dia gris, trist i indecís. I és dilluns i per tant aquestes condicions estan en completa consonància amb l'humor propi dels primers dies de la setmana, barreja de mandra i nostalgia del cap de setmana.

Ahir diumenge, en canvi, va fer un dia fanàstic, lluminós, nítid, clar. Vaig anar a passar el dia fora, al camp, per una trobada amb tots els cosins. I em sentia alegre, no només pel reencontre sinó per la calidesa i la bonança del temps. M'agrada quan es dóna aquesta sincronia.

La lletra petita

He intentat solucionar el problema de tamany de lletra de l'entrada anterior i no hi ha manera. L'últim paràgraf apareix sempre en lletra petita encara que ho canviï una vegada i una altra. Això em fa recordar l'expressió "cal llegir sempre la lletra petita" perquè no ens passi res per alt.

A la vida, crec que també li hauríem de llegir la lletra petita i "entre línies"! No ho dic perquè ens la compliquem més encara, sinó precisament per donar més importància als petits detalls i a tot allò que donem per fet i que realment és un gran privilegi.

Veus

L'altre dia anava caminant pel carrer parlant amb una amiga i un noi es va girar per saludar-me. Em va sorprendre perquè no va ser una trobada visual, com és habitual. Era un ex-company de la facultat i em va dir que m'havia reconegut per la veu. Curiós.

Crec que un dels trets personals que més ens defineixen - i que aparentment ens passen més desapercebuts- és la veu. Quan penso en algú, m'agrada tancar els ulls i escoltar la seva veu. Crec que a vegades és més fàcil evocar la veu, que no pas la imatge.

I escoltar la pròpia veu? A mi mai m'ha agradat. Segurament perquè mai no l'he reconegut com a pròpia. Diuen que això és bastant habitual perquè el que nosaltres percebem és la seva ressonància i no el que la resta de gent sent. Per això no és extrany que no ens hi identifiquem amb la veu que sentim enregistrada.

L'altre dia la meva germana va participar en un programa de ràdio (cosa bastant excepcional) i no vaig recordar preguntar-li l'emissora. Com sabia l'hora del programa vaig anar buscant per les diferents emissores a veure si la trobava.. I de sobte la vaig sentir. No en vaig tenir cap dubte. Vaig sentir la seva veu i la vaig reconèixer de seguida, inconfusible.

Plou

L'any ha començat una mica passat per aigua, la qual cosa m'alegra i em molesta a la vegada. Per una banda, sóc conscient que la terra necessita aquesta aigua -això és més que evident- i per tant li dono la meva benvinguda. La pluja és com una bona dutxa per la ciutat on visc i després d'un bon ruixat tot llueix més, l'aire és una mica més pur i els colors són més brillants... Però també és veritat que és una ciutat poc preparada - o poc acostumada - a la pluja i això es tradueix en un bon col.lapse cada vegada que plou. Tothom agafa el cotxe per anar a qualsevol banda i es nota. Personalment, doncs, la visc com un impediment per la rutina diària. Una cosa és gaudir de l'impacte de la pluja quan ets al camp o a la platja i una altra, ben diferent, a la Diagonal, amb una bossa a una mà, el casc a l'altra i el paraigües sota el braç perquè no saps ni com aguantar-lo. De fet, per mi el millor de la pluja és sentir la seva remor i observar-la desde la finestra, quan el fred i la humitat del carrer fan més agradable arribar a casa.