Malestar còmic

Ahir un company del programa, tècnic de so, va patir una lesió bastant peculiar durant la gravació. Concretament va tenir una contractura abdominal provocada per un atac de riure. El diagnòstic el va fer el metge del programa, el qual li va dir que no tenia res important però que les molèsties estaven assegurades. El més curiós és que cada vegada que algú li feia un comentari graciós demanava que no el fessin riure, perquè precisament era quan més sentia el mal a l'abdomen. I és que no hi ha res que provoqui més riure que saber que no ho pots fer lliurement. Imagineu-vos al situació. Pobre Isaac.

El moment de la contracció va ser durant l'entrevista d'en Pepe Rubianes que, tal com prova la lesió del nostre company, va tornar a sorprendre'ns amb la seva rapidesa de reacció i el seu estil personal de fer humor. El convidat se'n va anar i dubto que s'assabentés del que va passar. En el fons, suposo que d'haver sabut que no es tractava de res greu, l'hagués afalagat bastant la notícia.

Esperant el bon temps

Sol solet vine'm a veure, vine'm a veure...

Sol solet vine'm a veure que tinc fred.

A la feina, després de dinar, tenim la sort de poder seure al sol una estoneta. Quina sensació més agradable. I és que cada any, per questes alçades, i quan encara tenim bastant hivern per endavant... m'agrada especialment sentir l'escalforeta del sol a la cara. És com si la primavera treiés el cap i avisés que està a punt d'arribar. Ja estic impacient.

Roda punxada

Aquesta nit he somniat que anava en bicicleta, bastant emocionada per cert, i de cop s'ha punxat una de les rodes. Això m'ha fet aturar en sec i parar per arreglar la roda.

Aquest matí he recuperat el somni de manera conscient i l'he pogut reproduir amb tot detall. El somni no deixa de ser anecdòtic però no m'ha costat anar més enllà i veure una clara correspondència amb una sensació que vaig tenir ahir, per la qual vaig notar exactament un desinflament anímic. Res important, però inesperat. En aquestes situacions, m'agrada pensar que si es punxen les rodes és perquè cal aprendre com arreglar-les per continuar endavant.

Per cert, avui faig anys i tinc moltes ganes de pedalar!

Serveto

Aquest petit poble és Serveto, el poble de la meva àvia. Està situat al Pirineu Aragonès, concretament a la Vall de Chistau, un paratge de muntanya força idílic i ple de pobles similars, alguns molt petits com aquest, d'altres més grans. Un bon lloc per perdre's-hi si us agrada la natura i l'aire fresc.

Tot i que la meva àvia se'n va anar de joveneta a buscar-se la vida a Barcelona, sempre explica amb orgull que se sent aragonesa i que enyora les muntayes on es va criar. I és que el lligam de les arrels suposo que es difícil de destensar, per més que passin els anys. Potser, fins i tot, existeix una relació inversament proporcional entre l'edat i la facilitat de recuperar records dels primers anys.

La meva àvia té 95 anys i, gràcies a una recerca feta a Internet per la meva germana, l'altre dia va viure un moment entranyable. Després de buscar possibles descendents de gent del poble a través de la xarxa, la meva àvia va poder parlar amb una dona de 77 anys que viu a Rosario, Argentina, la mare de la qual era nascuda a Serveto com ella. Tenint en compte que Serveto és un poble de quatre cases i que fa uns anys era com una gran família, van estar compartint records i vivències. Algunes agradables i d'altres no tant, sobretot quan sentíem a la meva àvia recordar els comiats de la gent obligada a emigrar i que sabia que no seria fàcil tornar. Nosaltres vam estar escoltant la conversa al seu costat i vam poder compartir la intensitat d'aquesta conversa tan excepcional.

Van quedar que es tornarien a trucar.

Lluna plena

Aquesta nit la lluna fa el ple. I encara que alguns ho dubtin, jo estic convençuda que aquesta fase lunar ens influencia d'una manera especial. Segons el que he llegit, la lluna plena potencia la creativitat i l'emotivitat. I això, com gairebé totes le coses, té tant avantatges com inconvenients. Per una banda, comporta el domini de la nostra part emotiva i això ens ajuda a expressar-nos amb més llibertat. Però, en contra partida, ens sotmet a un estat d'hipersensibilitat que ens fa estar més alterables i agressius. Atenent a aquest efecte i a les possibles conseqüències, en nits com aquesta es recomana evitar discussions i enfrontaments.

Tot i que mai no és bon moment per discutir, si avui us hi trobeu millor mireu la lluna i ho ajorneu.

Vístete despacio que tengo prisa

Aquest matí m'he llevat mig adormida perquè havia d'afanyar-me per portar la moto al taller. Com la volia tenir enllestida per anar a treballar motoritzada, vaig quedar amb el mecànic que la hi portaria aviat. Abans de sortir de casa, he volgut aprofitar al màxim el temps i he omplert una rentadora perquè anés treballant mentre jo era fora. Qüestió d'optimitzar el temps.

Quan he arribat i he obert la porteta circular de la rentadora, ja he notat que alguna cosa no acabava d'anar bé. Faltava l'oloreta de la roba neta que tant m'agrada. M'he oblidat posar-hi el sabó així que he hagut de repetir el procés. He hagut de fer una altra rentadora, aquesta vegada amb sabó!

No querías caldo, dos tazas.

Donar-hi voltes

Avui m'ha tornat a passar. Quan el meu cap barrina massa coses a la vegada em desperto més aviat del que tenia previst. I sense importar que hagi dormit més aviat poc. I el pitjor és que em passa sovint i, sobretot, quan més podria dormirrrrrrr (durant els caps de setmana!...)

Quan experimento aquest extrany fenomen, pel qual sóc incapaç de tornar a conciliar el son, el meu cap comença a donar voltes i més voltes a mil i una coses (de tot; tonteries, preocupacions, assumptes pendents, plans, imatges, records, comentaris...) I aleshores l'agitació mental passa al cos i tota jo començo a donar voltes i més voltes. I és en aquest moment de desesperació quan ho dono tot per perdut i abandono l'esperança de tornar a l'agradable estat hipnòtic i inconscient del son profund. Decideixo saltar del llit i passar a l'acció.

Fora les cabòries. Demà dormiré millor.

Vida

Aquests nadals una amiga ens va comunicar que estava embarassada. Tot i que sospitàvem que no trigaria gaire a ser mare, la notícia va ser una bona sorpresa. A més d'una li van saltar les llàgrimes. A mi no, jo sempre he estat d'emocions més aviat contingudes. Tot i que quan ploro, em quedo descansada...

Ahir ens va dir que la llevadora li va fer sentir el petit cor. I diu que ara, cada vegada que el sent, els ulls se li inunden de llàgrimes. Ha de ser molt màgic portar una vida que batega dins teu. No m'extranya que s'emocioni. No sé si em puc fer a la idea del que se sent però està clar que deu ser difícil explicar-ho amb paraules.

Tenir la clau

Aquest matí he aparcat la moto i quan he tancat el pany del cadenat s'hi ha quedat mitja clau dins. M'he quedat mirant la clau partida amb cara de tonta. Era conscient del que suposava el problema i havia de trobar una solució ràpida per no fer tard a la feina. Al primer moment, però, m'han vingut al cap grúes, mecànics, tallers, serres... de tot.

Aleshores he vist uns nois que portaven el casc al braç i els he exposat el meu problema buscant algun consell. M'han alarmat. M'han dit que la broma em sortiria cara, que havia de buscar un serraller i que m'anés preparant...

Imaginant-me el pitjor, doncs, he començat a buscar un manyà i he entrat a una papereria per preguntar on trobar-ne un. Allà m'han indicat un establiment que estava al costat i a sobre, atenció!, especialitzat en claus de motos. Casualitat providencial. Mai no hauria imaginat l'existència d'un taller amb un servei tan específic i menys que me'l trobés quan més el necessitava. Allà han pogut rescatar el tros de clau partit i me n'han fet una nova. En 10 minuts m'he trobat amb el problema i la solució.

Qui pogués tenir sempre la clau a solucions tan oportunes!

Dia gris

Avui fa un dia gris, gris metàl.lic, trist. Tothom té fred a l'oficina i més que a la temperatura ambiental jo crec que es deu a la llum hivernal que travessa la finestra. També està a punt de ploure però no s'acaba de decidir. És un dia gris, trist i indecís. I és dilluns i per tant aquestes condicions estan en completa consonància amb l'humor propi dels primers dies de la setmana, barreja de mandra i nostalgia del cap de setmana.

Ahir diumenge, en canvi, va fer un dia fanàstic, lluminós, nítid, clar. Vaig anar a passar el dia fora, al camp, per una trobada amb tots els cosins. I em sentia alegre, no només pel reencontre sinó per la calidesa i la bonança del temps. M'agrada quan es dóna aquesta sincronia.

La lletra petita

He intentat solucionar el problema de tamany de lletra de l'entrada anterior i no hi ha manera. L'últim paràgraf apareix sempre en lletra petita encara que ho canviï una vegada i una altra. Això em fa recordar l'expressió "cal llegir sempre la lletra petita" perquè no ens passi res per alt.

A la vida, crec que també li hauríem de llegir la lletra petita i "entre línies"! No ho dic perquè ens la compliquem més encara, sinó precisament per donar més importància als petits detalls i a tot allò que donem per fet i que realment és un gran privilegi.

Veus

L'altre dia anava caminant pel carrer parlant amb una amiga i un noi es va girar per saludar-me. Em va sorprendre perquè no va ser una trobada visual, com és habitual. Era un ex-company de la facultat i em va dir que m'havia reconegut per la veu. Curiós.

Crec que un dels trets personals que més ens defineixen - i que aparentment ens passen més desapercebuts- és la veu. Quan penso en algú, m'agrada tancar els ulls i escoltar la seva veu. Crec que a vegades és més fàcil evocar la veu, que no pas la imatge.

I escoltar la pròpia veu? A mi mai m'ha agradat. Segurament perquè mai no l'he reconegut com a pròpia. Diuen que això és bastant habitual perquè el que nosaltres percebem és la seva ressonància i no el que la resta de gent sent. Per això no és extrany que no ens hi identifiquem amb la veu que sentim enregistrada.

L'altre dia la meva germana va participar en un programa de ràdio (cosa bastant excepcional) i no vaig recordar preguntar-li l'emissora. Com sabia l'hora del programa vaig anar buscant per les diferents emissores a veure si la trobava.. I de sobte la vaig sentir. No en vaig tenir cap dubte. Vaig sentir la seva veu i la vaig reconèixer de seguida, inconfusible.

Plou

L'any ha començat una mica passat per aigua, la qual cosa m'alegra i em molesta a la vegada. Per una banda, sóc conscient que la terra necessita aquesta aigua -això és més que evident- i per tant li dono la meva benvinguda. La pluja és com una bona dutxa per la ciutat on visc i després d'un bon ruixat tot llueix més, l'aire és una mica més pur i els colors són més brillants... Però també és veritat que és una ciutat poc preparada - o poc acostumada - a la pluja i això es tradueix en un bon col.lapse cada vegada que plou. Tothom agafa el cotxe per anar a qualsevol banda i es nota. Personalment, doncs, la visc com un impediment per la rutina diària. Una cosa és gaudir de l'impacte de la pluja quan ets al camp o a la platja i una altra, ben diferent, a la Diagonal, amb una bossa a una mà, el casc a l'altra i el paraigües sota el braç perquè no saps ni com aguantar-lo. De fet, per mi el millor de la pluja és sentir la seva remor i observar-la desde la finestra, quan el fred i la humitat del carrer fan més agradable arribar a casa.