L'altre dia anava caminant pel carrer parlant amb una amiga i un noi es va girar per saludar-me. Em va sorprendre perquè no va ser una trobada visual, com és habitual. Era un ex-company de la facultat i em va dir que m'havia reconegut per la veu. Curiós.
Crec que un dels trets personals que més ens defineixen - i que aparentment ens passen més desapercebuts- és la veu. Quan penso en algú, m'agrada tancar els ulls i escoltar la seva veu. Crec que a vegades és més fàcil evocar la veu, que no pas la imatge.
I escoltar la pròpia veu? A mi mai m'ha agradat. Segurament perquè mai no l'he reconegut com a pròpia. Diuen que això és bastant habitual perquè el que nosaltres percebem és la seva ressonància i no el que la resta de gent sent. Per això no és extrany que no ens hi identifiquem amb la veu que sentim enregistrada.
L'altre dia la meva germana va participar en un programa de ràdio (cosa bastant excepcional) i no vaig recordar preguntar-li l'emissora. Com sabia l'hora del programa vaig anar buscant per les diferents emissores a veure si la trobava.. I de sobte la vaig sentir. No en vaig tenir cap dubte. Vaig sentir la seva veu i la vaig reconèixer de seguida, inconfusible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario