Jugamón al terrat

Aquest noi que porta la càmara és en Marc, un amic. I l'altre dia, després de veure la fotografia del terrat al bloc, em va trucar per preguntar si veia possible fer-hi una gravació. Ell treballa al programa "Jugamón" (TV3) i em va comentar que buscaven una localització per gravar nens petits jugant. Jo no he vist mai "Jugamón" a la tele encara, però m'han dit que es tracta d'un programa educatiu on nens de diferents cultures ensenyen un joc a d'altres nens. Com jo sóc llogatera del pis on visc i no ho podia decidir, vaig posar en contacte una persona de producció del programa amb la presidenta de l'escala. Després d'aclarir certs dubtes i fer els tràmits pertinents, sembla ser que finalment s'han posat d'acord i vindran a gravar al terrat el diumenge pel matí. De fet, a l'ascensor de l'escala ja han penjat un cartell per avisar als veïns que deixin les cordes del terrat lliures de cara a la gravació. Aquest matí somreia llegint el cartell i pensant en una nova utilitat del bloc que mai no hauria imaginat.

Terrat

Avui he pujat al terrat a estendre la roba. Al bloc on visc hi ha un pati comunitari on els veïns hi estenem. A dalt no hi puja gairebé ningú, em sembla. Però ara que fa bon temps, la roba s'eixuga més ràpidament aquí. I l'olor de la roba neta, també és diferent. He pujat amb la càmara i he fet una foto abans d'estendre la última samarreta que hagués tapat la vista de la Sagrada Família.

Memòria

Aquesta nit anava en moto i el llum vermell d'un semàfor m'ha fet aturar. Esperant el canvi a verd, m'ha cridat l'atenció una parelleta que discutia al carrer. Immediatament he reconegut la cara del noi. Anava al mateix institut que jo. No vam anar junts a classe però el coneixia de veure'l passar pels passadissos i de sentir-ne parlar. Mai no hi vaig parlar. Però de sobte m'ha vingut al cap el seu nom complet i la seva cara adolescent. Curiós. A vegades em costa recordar el nom d'algun company de feina amb qui hi tinc tracte i en canvi aquest nom ha aparegut de manera fulminant.

Després de la trobada fugaç, i camí cap a casa, pensava en la quantitat d'informació que tenim emmagatzemada i de la qual no en som conscients. Mai no hagués imaginat que recordava el nom d'aquest noi o, si més no, que podria recuperar-lo amb tanta facilitat. La memòria és quelcom bastant incontrolable. A vegades em vénen al cap episodis que preferiria haver oblidat i en canvi no aconsegueixo evocar imatges i detalls que m'agradaria recuperar.

A vegades, sense que hi hagi cap connexió aparent, revisc imatges de quan era petita. Són sobretot llocs que van ser quotidians durants els primers anys i que fa temps que van quedar enrera. Aquest fet sempre em sorprèn perquè és bastant misteriós que la memoria em traslladi a aquests escenaris de manera tan irracional. De totes maneres, no em molesta que passi. Últimament, i suposo que és un senyal inequívoc que em faig gran, estic descobrint els efectes de la nostalgia. Suposo que conforme passen els anys, més present es fa.

El que està clar és que la memoria no es regeix per la pròpia voluntat i de manera aleatòria em fa reviure el que vol. Qui pogués triar. O potser la gràcia està, precisament, en aquest joc imprevisible.

De pel.lícula...

A continuació, una breu història real explicada de manera telegràfica. El més important són els fets, així que m'estalviaré les floritures. Es tracta d'una història basada en fets reals, insisteixo, i de la qual en sóc testimoni i no la protagonista, per suposat.

Una noia s'asseu a la butaca del cinema i, mirant un noi bastant guapo que està dret buscant seient, diu: Quin noi més guapo. On es fiquen els nois com aquest? Jo no els veig enlloc (o algo similar...)

La seva acompanyant la mira i li dedica un somriure de complicitat. S'apaguen els llums de la sala. Comença la pel.lícula. S'acaba la projecció i tothom surt de la sala. La noia surt riallera de la sala perquè el noi guapo li ha dedicat una mirada profunda, d'aquelles que duren més de l'habitual. Surten del cinema. Ella i les seves dues acompanyants caminen carrer avall fins la moto de la protagonista. El noi de la mirada penetrant es va girant intentant coincidir una vegada i una altra. Ella es comença a entusiasmar amb la insistència del noi que, tot i que es va allunyant, no deixa de buscar-la amb la mirada. Les dues acompanyants de la noia se'n van. Decideixen deixar-la sola perquè agafi la moto tranquila i així deixar via lliure en cas que sorgeixi qualsevol proposta (hipòtesis bastant pel.liculera d'altra banda...)

Ella es queda sola i la veu del noi la sorprèn per proposar-li anar a fer un cafè. Ella accepta encantada.

El que ve a continuació ja us ho podeu imaginar (o no) però altra vegada supera qualsevol història de ficció. M'agrada saber que a la vida real també passen aquestes coses.

Thanks God it's Friday

Com diu el títol d'aquesta cançó disco (i de la pel.lícula), avui jo també dic: "Gràcies a Déu ja és divendres". Aquesta setmana, la veritat, és que m'ha passat volant. Però ha estat intensa i no he tingut molt temps per reposar. Per sort, ja comença el cap de setmana...

Sempre m'han agradat els divendres, més que els dies del cap de setmana, fins i tot. I no ho dic per ara, que la majoria de divendres no treballo. Tot un privilegi, en sóc conscient. Però desde sempre els divendres he experimentat una emoció especial. Recordo que de petita, a l'escola, els divendres per la tarda eren els dies de "plàstica i dibuix" i m'ho passava tan bé, i l'ambient a classe era tan diferent al de la resta de la setmana. Ho recordo perfectament. Estàvem tots mig revolucionats. Puc reviure aquella sensació ara mateix.

I és que crec que els divendres són especials perquè amaguen expectatives i, en el fons, la promesa que el millor de la setmana està per començar. Diuen que la felicitat s'amaga sempre en l'espera d'un estat millor. Doncs jo els divendres experimento aquesta extranya emoció que em transporta a les classes de dibuix de quan era petita.

Cinema

Darrerament sento dir bastant que l'experiència d'anar al cinema, tal com la concebem actualment, desapareixerà en poc temps. És evident que fa temps que s'està produint un canvi d'hàbits i que Internet i la tele estan traient protagonisme a la gran pantalla. Crec que és una llàstima i és un fet que m'entristeix. Sé que hem d'estar oberts a les noves tecnologies però no m'agradaria que això fes desaparèixer les sales de tota la vida.
M'agrada anar al cinema. M'agrada entrar a la sala, triar la butaca perfecta (si puc), i esperar que comenci la pel.lícula. M'agrada concentra-me en la història projectada a la pantalla i escoltar el so que envolta la sala. M'agrada el ritual i assaborir-lo en companyia. I si la pel.lícula és bona, l'experiència ja és fantàstica.

Per això m'entristeix pensar que les sales hauran de tancar algun dia perquè cada vegada hi ha més espectadors que prefereixen quedar-se a casa. L'últim dia que vaig anar al cinema no hi vaig poder entrar perquè s'havien exhaurit les entrades de la pel.lícula que havia triat. Em va saber greu quedar-me sense veure-la però, en el fons, em va alegrar veure tanta gent fent cua.

No estic preparada per aquest canvi.

Lluna nova

Avui no veurem la lluna. Estem en fase de lluna nova i la part que veiem desde la Terra no estarà il.luminada pel Sol. I pel que he llegit fa una estona, l'absència de la seva llum comporta unes conseqüències contràries a les de la lluna plena. Es podria dir, així, que la lluna nova fa predominar la nostra racionalitat i per tant, afavoreix la renovació i el canvi.

Aquesta setmana, sense motius aparents, he estat una mica neguitosa. No sé si a causa de les hormones o de la progressiva desaparició de la lluna. Potser de les dues coses. I com no m'agrada gaire aquest estat, espero que la renovació llunar faci el seu efecte i comenci a veure la llum a mida que creix la lluna.

Calçots

Ja és època de calçots i es nota perquè amb ells han arribat també les propostes per organitzar calçotades. I com sol passar en aquestes dates, sembla que tothom es posa d'acord i tinc la bústia del correu plena de calçots per totes bandes. Sempre costa trobar el dia que li vagi bé a tothom i per tant aquesta dificultat es tradueix en un llistat interminable de mails proposant dates. Aquest any encara no n'he menjat però ja tinc 3 calçotades a la vista.

M'encanten els calçots i la salsa que els acompanya, encara més (que per mi és molt semblant al romesco però que pels experts no és exactament el mateix). I m'agrada l'olor a brasa i embrutar-me els dits i tacar-me. Però el que més m'agrada és el ritual, i viure'l i gaudir-lo en companyia. Tinc molt bon record de les calçotades passades i aquest diumenge segurament estreno la temporada. Benvinguts!

Caiguda

Aquest matí he caigut de la moto. Altra vegada. Desde que la tinc, a principis del mes de setembre, he caigut 3 vegades, i sempre han estat relliscades sense gaire importància a causa del paviment mullat. Sort que no m'he fet mal i que tot ha quedat en un ensurt. Tanmateix, més que el cop o la rascadeta, el meu cos ressent la fragilitat de moure's sense cuirassa protectora. Fins fa poc anava en cotxe amunt i avall i no era del tot conscient del perill que suposava desplaçar-se sobre dues rodes per la ciutat. M'ho prendré com un avís i vigilaré molt més a partir d'ara.

Espero que, tal com diuen, a la tercera vagi la vençuda i que no torni a passar.