Com diu el títol d'aquesta cançó disco (i de la pel.lícula), avui jo també dic: "Gràcies a Déu ja és divendres". Aquesta setmana, la veritat, és que m'ha passat volant. Però ha estat intensa i no he tingut molt temps per reposar. Per sort, ja comença el cap de setmana...
Sempre m'han agradat els divendres, més que els dies del cap de setmana, fins i tot. I no ho dic per ara, que la majoria de divendres no treballo. Tot un privilegi, en sóc conscient. Però desde sempre els divendres he experimentat una emoció especial. Recordo que de petita, a l'escola, els divendres per la tarda eren els dies de "plàstica i dibuix" i m'ho passava tan bé, i l'ambient a classe era tan diferent al de la resta de la setmana. Ho recordo perfectament. Estàvem tots mig revolucionats. Puc reviure aquella sensació ara mateix.
I és que crec que els divendres són especials perquè amaguen expectatives i, en el fons, la promesa que el millor de la setmana està per començar. Diuen que la felicitat s'amaga sempre en l'espera d'un estat millor. Doncs jo els divendres experimento aquesta extranya emoció que em transporta a les classes de dibuix de quan era petita.
4 comentarios:
Ho expliques amb tanta claredat que fins i tot jo m'he imaginat a la classe de dibuix el divendres a la tarda!
Jo no recordo tenir aquesta expectativa de petita, però de gran, sí. Però quan treballava en cine, estant de rodatge, sovint el divendres es rodava de nit, o treballaves mig dissabte, així que l'expectativa del cap de setmana era comptar quantes hores dormiries fins a tornar a la feina. Era gairebé pitjor que treballar tantes hores.
Ei Laieta! Recordo perfectament aquells divendres a la tarda de plàstica i dibuix. Quines memòries que m'has fet evocar. Ai... quins temps...
Cris!
Que bo que tu també ho recordis! Anàvem amb les bates de quadrets brutes de pega i pintura... i més despentinats que mai. Genial.
I amb les galtes vermelles!
Publicar un comentario