Encants

Aquest dissabte passat vaig anar al Mercat dels Encants, a Glòries. No va ser res excepcional perquè la veritat és que hi vaig de tant en tant. Està a prop de casa i amb un passeig ja hi sóc. És un lloc que m'agrada i que no em deixa de sorprendre mai. De petita ja hi anava amb la meva mare (gran aficionada a trobar gangues i antiguitats) i ara que sóc més gran no he perdut el costum d'apropar-m'hi periòdicament. Fa poc es comentava que el volien traslladar d'ubicació però, veient que no ho han fet encara, espero que hagin desestimat la iniciativa.
Per aquells que no hàgiu anat mai, heu de saber que aquest és un mercat força peculiar i difícil de catalogar. No només es vènen coses antigues o de segona mà, sinó que també hi ha força parades amb articles nous (partides sobrants a preus irrisòris), botigues de mobles, d'electrodomèstics, ferreteries, joieries... Però el millor d'aquest mercat és l'inesperat efecte sopresa. Encara que hi ha moltes botigues fixes, a la gran esplanada del mig hi ha les parades ambulants on els venedors busquen donar sortida als objectes més sorprenents i inesperats (articles d'altres temporades, trastos antics, roba amb tares...). M'encanta anar i no saber mai què em trobaré. Si vaig a buscar una cremallera, torno amb una cafetera i si vull comprar pintura, acabo comprant quatre pulseres. Com a la vida, als Encants triomfa qui troba i no qui busca... com si això fos tan fàcil.

Fados

Ahir per la nit vaig anar al CCCB en ocasió d'un recital de fados poc convencional, dins de la programació de la setmana de la poesia a Barcelona. Mai no he estat gaire aficionada a aquest gènere musical, però em vaig deixar portar per la proposta i he de confessar que el concert em va atrapar.

La cantant, Névoa (Núria Piferrer), fusiona les melodies tradicionals del fado de Lisboa amb textos de poetes catalans. A priori, no hagués apostat gaire per la barreja, però he de dir que la combinació entre la música melangiosa del fado i poemes que podia entendre, i fins i tot reconéixer, em va emocionar. La veu de Névoa, dolça i nostàlgica, arrodonia l'emoció que desprenien les lletres. Tot plegat, una experiència molt recomanable i que em va fer apreciar la força d'aquest gènere tan trist i que tan bé expressa els estats més dissortats.

Algunes imatges de Nàpols

La Vespa

Paredes al carrer

Capella

Peix a peu de carrer

Una altra capella

Verdures

Caòtica Napoli

La setmana passada, aprofitant el pont de maig, vam anar a Nàpols. Va ser una visita de pocs dies però suficient, crec, per captar l'essència i la autenticitat d'aquesta ciutat caòtica, decadent, cridanera i mediterrània.

Em va agradar passejar pels mercats del carrer, entre parades de roba i de peix que convivien l'una al costat de l'altra, sense ordre ni miraments. I topar-me a cada pas amb esglèsies i imatges de sants al carrer. I veure la roba estesa, no només a balcons i finestres, també a peu de carrer. I degustar la pizza, boníssima, preparada amb el gust de la senzillesa i els bons ingredients. I sorprendre'm amb els motoristes sense casc, esbojarrats, que esquivaven cotxes i peatons sense deixar de fer sonar el clàxon. I comprovar la insistència dels venedors ambulants tan poc fiables. I contemplar el Vesuvi, al fons, i sentir la seva mejestuositat.

Força vegades he llegit o he sentit que Nàpols no és una ciutat bonica, que no val la pena visitar-la perquè no és prou interessant, perquè està plena d'escombraries. Nàpols, ha de resoldre el problema de l'acumulació de brossa, es veitat. Però això no treu que un s'hagi de predre el caràcter i la intensitat d'un lloc tan especial.

Per completar l'escapada, i cosa bastant indispensable, vam visitar Pompeia. Impressionant passejar per carrers fantasmagòrics de més de 2000 anys, entre cases particulars, termes, temples i mercats perfectament conservats gràcies a l'efecte de l'erupció del Vesuvi. Simplement increïble. Llàstima de la riuada de turistes amb la que vam haver de compartir la visita. Res no és perfecte. Nàpols tampoc. Però crec que aquí està la gràcia, precisament.