La setmana passada, aprofitant el pont de maig, vam anar a Nàpols. Va ser una visita de pocs dies però suficient, crec, per captar l'essència i la autenticitat d'aquesta ciutat caòtica, decadent, cridanera i mediterrània.
Em va agradar passejar pels mercats del carrer, entre parades de roba i de peix que convivien l'una al costat de l'altra, sense ordre ni miraments. I topar-me a cada pas amb esglèsies i imatges de sants al carrer. I veure la roba estesa, no només a balcons i finestres, també a peu de carrer. I degustar la pizza, boníssima, preparada amb el gust de la senzillesa i els bons ingredients. I sorprendre'm amb els motoristes sense casc, esbojarrats, que esquivaven cotxes i peatons sense deixar de fer sonar el clàxon. I comprovar la insistència dels venedors ambulants tan poc fiables. I contemplar el Vesuvi, al fons, i sentir la seva mejestuositat.
Força vegades he llegit o he sentit que Nàpols no és una ciutat bonica, que no val la pena visitar-la perquè no és prou interessant, perquè està plena d'escombraries. Nàpols, ha de resoldre el problema de l'acumulació de brossa, es veitat. Però això no treu que un s'hagi de predre el caràcter i la intensitat d'un lloc tan especial.
Per completar l'escapada, i cosa bastant indispensable, vam visitar Pompeia. Impressionant passejar per carrers fantasmagòrics de més de 2000 anys, entre cases particulars, termes, temples i mercats perfectament conservats gràcies a l'efecte de l'erupció del Vesuvi. Simplement increïble. Llàstima de la riuada de turistes amb la que vam haver de compartir la visita. Res no és perfecte. Nàpols tampoc. Però crec que aquí està la gràcia, precisament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario