
Les tardes de diumenge m'inspiren nostalgia. No ho puc evitar. Recordo que de petita no m'agradaven gens perquè sempre em deixava els deures per l'últim moment. I se'm feien llargues, eternes, envoltada de llibres i quaderns.
Ara, en canvi, tot i que els diumenges són per mi jornades de descans i repòs, em desencadenen un sentiment extrany de lleugera tristesa i melangia. I a l'hivern, en consonància amb el fred ambiental, aquesta sensació s'accentua encara més. És com si el cap de setmana vingués acompanyat d'una corba anímica que els divendres s'enfila, pel desig i les expectatives, i el diumenge decau perquè el temps lliure s'ha exhaurit.
Les tardes de diumenge em passen lentes i tranquil.les. I, encara que les ompli d'activitats diverses, sempre m'evoquen aquesta extranya nostalgia. S'em presenten com moments de suspensió que em conviden fer balanç de la setmana viscuda i agafar embranzida per encarar el dilluns amb suficient energia.

1 comentario:
Laiaaaa, que ja ha passat un altre diumenge tarda i això no s'actualitza! Què se n'ha fet, del bon propòsit?
Publicar un comentario