Plou i fa Sol, les bruixes es pentinen

Avui el cel apuntava ja primavera. Anant en moto cap a la feina, unes gotes de pluja queien sobre el casc mentre el sol brillava en un cel d'un blau esplèndid esquitxat per núvols variats (tot un espectacle: alguns blancs, radiants, i d'altres grisos i amenaçadors). I les gotes continuaven caient, tímides. Però no ha arribat a ploure. Era com si el cel no s'acabés d'aclarir i estigués fent proves.

I m'ha donat la sensació que avui també tots anàvem una mica perduts, desorientats. I no només pel temps variable, potser el canvi d'hora també ens ha influenciat bastant. Jo sempre experimento una alegria especial quan canviem a l'horari d'estiu. La llum ens alimenta per fora i per dins i crec que tots hi sortim guanyant deixant enrera la foscor de l'hivern.

Fa dies que no escric, potser jo també estic notant els canvis d'estació i m'he d'acabar d'ajustar. Tot un plaer adapartar-se al bon temps, encara que s'hagi de passar per reajustaments primaverals.

De vacances

Tinc el bloc abandonat i el cap de vacances. La feina m'ha tingut bastant distreta després de la victòria del Rodolfo i, a part, la meva atenció ha estat focalitzada en la en alguns canvis que m'esperen a la tornada de Setmana Santa.

Avui és el meu primer dia de vacances i noto com el canvi de rutina m'afecta de manera considerable. No és un sentiment negatiu. És més aviat la conseqüència directa de la desacceleració que, a la vegada, afavoreix el balanç i el replantejament de tot plegat. Tot i que sona molt transcendental, no ho és pas. Amb això vull dir que el temps lliure és ara molt oportú i arriba a temps per ajudar-me a oxigenar cos i ment.

Aquest proper dijous deixaré la ciutat enrera, direcció al País Basc, per passar uns dies de vacances amb uns quants amics. Tinc ganes de fer carretera amb bona companyia i sentir-me en moviment. La qüestió és avançar i deixar que el camí em sorprengui.

Baila el Chiki chiki!

Demà me'n vaig a Madrid amb aquest guapo cantant, Rodolfo Chikilicuatre, i les seves ballarines (a part de la resta del equip, és clar). Dissabte hi ha una gala de presentació dels candidats a Eurovisió i Rodolfo, de moment, ja compta amb molts seguidors. Sorprenentment, no és la primera vegada que em sorgeixen propostes surrealistes vinculades a Eurovisió al llarg de la meva vida professional... Fa uns anys vaig haver d'organitzar una Festa a Berlin per aconseguir el màxim de vots d'espanyols residents a aquesta ciutat d'Alemanya.

Aquesta vegada em quedo més a prop, a Madrid, per acompanyar a Rodolfo i les seves ballarines durants els assaigs i la gala a TVE que s'emetrà dissabte. El més estimulant de l'experiència és el joc establert entre realitat i ficció. Els actors que interpreten el grup candidat no podran deixar d'interpretar els seus personatges en tots els actes organitzats (assaigs, rodes de premsa, entrevistes, dinars...). Hi ha molta gent que no veu amb bons ulls que s'accepti la candidatura d'un "farsant", com ells l'anomenen. Jo crec, precisament, que aquí està la gràcia i s'ha de saber interpretar el joc. Aquest tipus de festivals s'han de prendre amb sentit de l'humor i en Rodolfo en té bastant. L'experiència promet.